divendres, 6 d’agost de 2010

Programa doble, sessió continua


Al Cinema Principal de Vilanova i la Geltrú (ara teatre), com a molts d’altres cinemes del país, feien programa doble i sessió continua. Quelcom fascinant que s’ha perdut. El programa doble, com el seu nom indica, és que anaves al cinema, pagaves una entrada, i veies dues pel·lícules. Era igual quines pel·lícules fossin. En veies dues i passaves la tarda amb la colla dels diumenges. Podies entrar a veure la pel·lícula en qualsevol moment de la projecció, amb la qual cosa, si la començaves a veure des de la meitat t’esperaves a la següent sessió i veies el tros que et faltava amb tota tranquilitat. O podies veure la pel·lícula dues vegades si t’agradava molt!

A la sessió doble i continua no hi havia cinema d’estrena. Eren pel·lícules ja molt treballades al mon de l’exhibició. Suposo que com que no hi havia videoclubs, ni ppv, ni teles privades, ni res de res, era la manera més adient d’allargar la vida productiva d’aquelles cintes que anaven de poble en poble cada cap de setmana. Una cosa també important. No hi havia crispetes al cinema i hi havia gent que fumava d’amagatotis.

Les sessions dobles eren veritables escoles de cinema. Ho eren perquè t’empassaves molta porqueria combinada amb algunes peces veritablement sorprenents. I aprenies a distingir. I aprenies a passar-ho be amb King Kongs, amb godzillas i amb tota mena de monstres pre Spielberg i post Harryhaussen (algun dia haig de dedicar algun post al mestre Haryhaussen), amb pel·lis de kung fu infectes o amb alguna cosa sempre sorprenent de la factoria Roger Corman. Era el paradís de la sèrie B amb delicioses exploracions a la sèrie Z.

De tant en tant, la sessió doble era única perquè la pel·lícula era massa llarga. O sigui, que quan feien “El día más largo”, “La conquista del oeste”, “Ben-Hur” o “Lo que el viento se llevó” (sempre en dates senyalades) l’oferta era aquella i prou.

Fa algunes setmanes amb La Vanguardia de dissabte oferien la possibilitat de comprar per un euro (podeu posar la veu del Núñez de Crackòvia) “La gran evasión” de John Sturges. Oportunitat immensa de recuperar l’esperit d’aquelles sessions continues. I ho vaig fer al costa del meu fill gran de dotze anys que no havia vist mai cap pel·lícula de l’Steve McQueen. Així que el vaig preparar pel visionatge a la tele de casa.

Crec que vaig mirar més el rostre del meu fill que no pas la pel·lícula. I va ser una meravella. Recuperar la sensació d’algú que veu una cosa nova i que el fascina poderosament era impagable. Evidentment es va quedar amb la música d’Elmer Bernstein – encara la xiula ara de tant en tant – i amb la persecució en moto de l’Steve McQueen. No podia ser d’altra manera.

Ara li tinc preparada una sessió doble amb “Horizontes de grandeza” i “Furia de titanes”. Estic per començar-les per la meitat.