dissabte, 27 de novembre de 2010

"Louis, I think this is the beginning of a beatiful friendship"

Ahir a TCM Clásico, canal de pagament especialitzat en cinema clàssic, va celebrar el seixanta-vuit aniversari de l’estrena de “Casablanca” el 26 de novembre de 1942 a Nova York, al bell mig de la segona guerra mundial. No és cap data extraordinària. Però els de Turner Classic Movies van decidir que tenien un excusa per emetre la pel·lícula de manera continuada des de migdia fins a mitjanit. Dotze hores seguides veient “Casablanca”. Ja sabeu que això de repetir una pel·lícula tantes vegades com calgui és una de les meves afeccions preferides. Així que la vaig veure dues vegades seguides i no vaig anar per la tercera perquè la família ja estava una mica farta.

Què consti que jo no posaria a ”Casablanca” a cap llistat de grans pel·lícules. Crec sincerament que té una fama immerescuda i que no es res de l’altre mon cinematogràficament parlant. Però he de reconèixer que “Casablanca” l’ha anat vestint la història amb una aurèola mítica i de glamour, i que potser ha quedat més en la memòria col·lectiva la suma d’anècdotes i rumors que sempre han envoltat la pel·lícula, que no pas la seva discutible vàlua fílmica.

Tothom te algun o molts records de “Casablanca”. Potser és la cançó “As times goes by”, o l’escena final amb la frase “Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship”, o els impagables diàlegs entre Humprey Bogart i Claude Rains, o el flasback decidídament cursi a Paris entre Bogart i Ingrid Bergman, o la batalla musical al Rick’s Cafe on “La Marsellesa” surt victoriosa... Tant se val, gairebé tothom ha vist “Casablanca i gairebé tothom te un motiu per tornar-la a veure.

Crec que “Casablanca” ha suportat tan be el pas del temps perquè te una capacitat inusual d’hipnotitzar l’espectador. Te el poder de retratar de manera idíl·lica el Hollywood daurat, el sistema de producció i la força dels grans estudis – en aquest cas la Warner - l’star system quintaessenciat, i l’enyorança que representa la seva posterior desaparició. “Casablanca” és una manera d’entendre el cinema i també d’entendre el mon. Potser per això, “Casablanca” és més que una pel·lícula. “Casablanca” ha esdevingut un sentiment.

Un afegitó final: Si l’heu de veure que sigui en versió original i, si cal, amb subtítols. La versió en castellà te tres doblatges diferents. L’original de la dècada dels quarantes, el de 1966 i el de 1983. El fet que el protagonista lluités al costat de la república a la Guerra Civil espanyola va portar de corcoll a la censura franquista. Vive la liberté!!!

2 comentaris:

Mercedes ha dit...

Carles, no tinc perdó...jo no he vist Casablanca, però la teva descripció m'ha agradat molt. Ja fa dies que la vull veure i ara, amb el teu escrit m'has acabat de convèncer.

Carles Garcia Guinda ha dit...

Ànims Mercedes! Ja diràs que t'ha semblat...