divendres, 25 de març de 2011

Hi ha qui no ha vist encara "Gone with the wind"

Doncs he descobert que una gran majoria d’amics i amigues no han vist encara mai “Gone with the wind” o “Allò que el vent s’endugué” (1939). Particularment em sembla gairebé impossible no haver-la vist, encara que sigui només una vegada perquè les televisions l’adoren – te una durada de gairebé quatre hores i això arregla la programació de les tardes o els vespres de les diades festives de tota mena – ha tingut edicions en video – en el seu temps – i en DVD; és molt fàcil de trobar al mercat, la televisió de pagament, posem per cas TCM, l’emet amb freqüència; i jo, particularment, vaig tenir el privilegi de poder veure-la en pantalla gran quan era molt més jove i els cinemes de comarques no tenien por de fer reposicions.

Ara em direu que em passo tres o quatre pobles, però no haver vist “Gone with the wind” és com no haver escoltat mai la cinquena simfonia de Bethoveen. Sentències a part, “Gone with the wind” és la màxima expressió del cinema de grans estudis, en aquest cas de l’ara arruïnada Metro Goldwin Mayer, i el seu totpoderós productor David O. Selznick. Els qui hem tingut el plaer de gaudir d’aquesta meravella ens hem quedat segurament en la superfície. O sigui, en admirar Clark Gable, Vivien Leight, Olivia de Havilland, Leslie Howard, Thomas Mitchell o la inoblidable Hattie McDaniel. O en quedar meravellats per l’exquisida fotografia de Ernest Haller, o en l’eterna i èpica partitura de Max Steiner, o en l’acurat guió de Sidney Howard (tot i que Ben Hetch, Jo Swerling, Oliver Garrat i John Van Druten també el van treballar malgrat no fossin posteriorment acreditats) basat en la novel·la de Margareth Mitchell. Però “Gone with the wind” és una obra molt més complexa i, per variar, no respon a la visió d’un director, sinó a la d’un productor: David O. Selznick.

En principi “Gone with the wind” havia de ser dirigida per George Cukor. Diuen les males llengües que la condició homosexual del gran director incomodava Clark Gable per haver coincidit amb ell en algunes festes de Hollywood. Mai no ho sabrem del cert. Però fins a arribar a Victor Fleming, que és qui figura finalment com a director de la pel·lícula, Selznick va passar abans per Sam Wood, Reeves Eason, i William Cameron Menzies. Això sense comptar amb els directors de segones unitats que anaven rodant per la seva banda les escenes d’acció i els plànols generals multitudinaris. És evident que l’autoria és de Selznick. L’únic que va fer i desfer durant els 125 dies de rodatge i els gairebé dos anys que va tardar la producció en trobar l’actriu que havia d’encarnar el paper d’Scarlett O’Hara.  Selznick va organitzar una mena de gegantina campanya de màrketing que el va dur per tots els Estats Units fent proves de càsting a més de 1.400 noies, mentre que per altra banda oferia el paper a Jean Artur, Lucille Ball, Irene Dunne, Joan Crawford, Merle Oberon, Paulete Goddard, Miriam Hopkins, Susan Hayward, Lana Turner, Loretta Young, Carole Lombard, Ida Lupino, Clara Bow, Greer Garson, Barbara Stanwyck, Margaret Sullavan, Katherine Hepburn o Vivien Leigh. Per a l’autora del llibre, Margareth Mitchell, la seva preferida era Miriam Hopkins – l’actriu era originària d’Atlanta – però al final van quedar només dues finalistes: Paulette Godard i Vivien Leigh. Hopkins va ser descartada per massa edat. Val a dir que la gran aportació de Cukor al film va ser l’elecció de Leigh, perquè poc després, com ja hem comentat, va ser acomiadat.

Aquest feixuc procés de selecció es produïa mentre la pel·lícula s’anava filmant. Això va provocar situacions força inversemblants. És el cas de la fugida de Rhett Butler (Carlk Gable) i Scarlett O’Hara a l’escena de l’incendi d’Atlanta que es va rodar amb un doble de l’actriu perquè, simplement, encara no se sabia qui era l’escollida per dur a terme el paper protagonista.

És a dir que sí, aquesta és una pel·lícula de productor i no de director. Va ser Selznick el que va comprar els drets del llibre per 50.000 dòlars de l’època – rècord de disbarat en aquell moment -, va ser qui va fer disparar el pressupost de la pel·lícula a uns impensables 4.250.000 dòlars, i va ser el qui va pagar 5.000 dòlars per a que els censors deixessin intacte la frase final de Rhett Butler (què no de la pel·lícula) “Frankly, my dear, I don’t give a damm” aquí traduïda al castellà com a  “Francamente querida, me importa un bledo”. Resultat final: vuit Óscars, incloent el de millor pel·lícula; segueix sent el film més taquiller de la història (si tenim en compte la inflació), i la frase “Frankly, my dear, I don’t give damm” està considerada en moltes llistes com la més famosa del cinema de tots els temps.

Permeteu-me un homenatge final. L’actriu que havia d’encarnar a la filla de Rhett Butler i Scarlett O’Hara havia de ser Elizabeth Taylor. Finalment, Giovanna Otero va ser l’escollida. M’hauria agradat molt veure aquella noia d’increïbles ulls violeta a “Gone with the wind”.

I si encara no heu vist la pel·lícula, us garanteixo que teniu una assignatura pendent.

5 comentaris:

Lídia Gázquez ha dit...

Caram, Carles! No sabia això de la Liz Taylor com a Bonnie Butler... Gràcies per l'article. Allò que el vent s'endugué és al top de les meves pel·lícules preferides.

Bona nit!

Carles Garcia Guinda ha dit...

Lídia. Això de la Liz Taylor ha aparegut aquests dies a alguns articles sobre la seva vida i obra. I el cert és que jo tampoc ho sabia, però m'ha semblat una bona manera de recordar-la. Crec que un dia d'aquests revisaré "Giant" i gaudiré de la seva sempre esplèndida presència.
I per a mi "Gone with the wind" és cinema total i, per descomptat, està al top de les meves preferències. ;-)
Bona nit!

evafigas ha dit...

Ho confesso: tot i que reconec la frase "a Dios pongo por testigo"... no la he vist!
Qualsevol dia m'hi poso i així la puc comentar!

Carles Garcia Guinda ha dit...

"Van cayendo corredores..." És més cert del que hem pensava. Hi ha molta gent que no l'ha vista!!!

Eva Figàs ha dit...

De tant aconsellar-la, fan venir ganes de veure-la!!