Això d’anar al cinema m’està resultant tan complicat com entrar a una llibreria. Ho dic perquè a tots dos llocs hi ha tanta sobreoferta, que saps del cert que no ho podràs veure ni llegir tot, que hauràs de fer una tria, i que, a sobre, segurament l’espifiaràs. Dic això perquè darrerament no es que hagi llegit llibres excessivament dolents o vist pel·lícules abominable,s però si que tinc una sensació permanent de dêja vu de mediocritat. Tot em resulta molt mediocre
Potser soc home de pocs matisos. Potser soc només de blanc o negre i no pillu els grisos. Potser soc massa generalista. No se, potser sí. Però és que miro la cartellera i a part de quatre o cinc coses que son sagrades (Allen, Scorsese, Copolla, Spielberg, Eastwood, Sordeberg, Shyamalan, Nolan, Woo, Apatow, Cohen, les de Pixar i alguns notables que em deixo perquè ara no em venen al cap), la resta és d’una mediocritat que espanta. Però d’una mediocritat que sembla feta en cadena a una fàbrica com la de “Temps moderns” de Chaplin.
I m’agradaria ser més selectiu, tenir la capacitat d’encertar-la sempre... però no puc. Sempre m’acabo empassant algun gripau. I m’emprenya haver esgotat la capacitat de sorpresa, la possibilitat d’entrar a un cinema o de llogar un DVD i que et sorprengui agradablement (com em passava abans!). De tenir la possibilitat d’afegir més noms a la llista. I, si us plau, ni em parleu de cinema espanyol o de cinema europeu perquè des de “Tous les matins du monde” no he vist res mitjanament decent provinent del vell continent. Be, potser exagero, perquè amb Almodóvar m’ho passo francament be i l’incloc a la llista. Però que ningú m’anomeni xurros tan sobrevalorats com “La vida dels altres”, “Un profeta”, “Gomorra” o qualsevol pel·lícula pretenciosa de la Coixet.
I que consti que no parlo d’actors perquè hi ha gent com el Sergi López que ha salvat ell solet coses tan insuportables com “El laberinto del Fauno” o “Mapa dels sons de Tòquio”. Parlo d’autors, de creadors. Aquí hi ha un veritable desert amb alguns oasis dels que sort en tenim.
La crisi es quelcom més que econòmica. O com diuen en castellà “en el país de los ciegos, el tuerto es el rey”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada