Així que quan vaig veure que un realitzador anglès, Tom Hooper, sense experiència al cinema i amb un currículum eminentment televisiu però lloable, havia adaptat la novel·la de David Peace “The Dammned United” sobre el mític entrenador britànic Brian Clough – guanyador de dues copes d’Europa amb el Nottingham Forest - vaig pensar que potser aquesta sí que anava a la vençuda.
A més, la cosa estava protagonitzada pel sempre efectiu Michael Sheen (però que deixi d’una vegada d’interpretar a Tony Blair, si us plau), acompanyat d’un grup de secundaris britànics potentíssims com Jim Broadvent, Colm Meaney, i el grandiós Timothy Spall. Podia sortir malament? Per descomptat. Fórmules millors han esclatat malgrat tenir-ho tot a favor. Però no és el cas. Sorprenent? No.
Si d’algun lloc havia de sortir una bona pel·lícula sobre futbol aquesta havia de ser a Gran Bretanya, bressol d’aquest esport que a tantes persones ens te enamorats. I Hooper edifica una obra molt digna sobre les interioritats del futbol, la lluita d’egos, les trampes de la premsa, les fidelitats equivocades, l’absurd de la venjança i el triomf de l’amistat. Val a dir que no entra a les etapes més tristes de la biografia de Clough com el seu alcoholisme, però tant se val. “The Damned United” se centra sobretot en el seu pas pel Leeds United i per la seva lluita pel joc net i pel joc bonic. Més que un “biopic” a l’ús, la pel·lícula es construeix com una mena de documental d’una època molt concreta de la vida de Clough. Decididament recomanable.
Un apunt final. Hi ha un parell d’intents de comèdia espanyola entorn el mon del futbol. La primera, evidentment, “Días de futbol” de David Serrano. La segona “Salir Pitando” d’Àlvaro Fernández Armero. Tenen la seva gràcia i, per passar l’estona un diumenge a la tarda plujós, no estan malament. I t’arrenquen més d’un somriure sense insultar la teva intel·ligència, cosa que sempre és d’agrair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada