dimarts, 15 de febrer de 2011

"True Grit" (Valor de ley), la modernitat del western i del bon cinema des de la mirada personal dels germans Cohen

El 1969 John Wayne va guanyar l’Oscar al millor actor per “True Grit”, aquí coneguda per “Valor de Ley”. Es tractava d’un western d’intencions crepusculars dirigit per Henry Hathaway, un apreciable director tot terreny capaç de dur a terme qualsevol encàrrec que els grans estudis li poguessin fer. John Wayne, a finals de seixantes, era, amb tota probabilitat, una de les més grans estrelles de la història de cinema. Havia treballat amb els millors directors americans i comptava a la seva filmografia amb un bon grapat d’obres mestres. Tot i això, la indústria tenia un deute amb Wayne i el va pagar donant-li l’Oscar per un western i per un personatge allunyat de l’èpica i la mitologia habitual que tan havia sovintejat al gènere cinematogràfic per excel·lència des que la seva carrera d’actor s’iniciés a les dècada dels vints.  Wayne va esclatar com a estrella indiscutible el 1939 amb “Stagecoach” (La Diligència) i des de llavors va estar unit per sempre a la figura del director John Ford que, juntament amb Howard Hawks, van saber treure el millor d’un tipus “lleig, fort i formal” com diu el seu epitafi.

Wayne podria haver aconseguit l’Oscar amb “The Searchers” (Centauros del desierto, 1956), o amb “The Man Who Shot Liberty Valance” (L’home que va matar Liberty Valance, 1962) ambdues de Ford; o amb “Rio Bravo” (1959) o amb “Rio Rojo” aquestes de Howard Hawks. Però no va ser així, no va ser ni nominat. De deutes d’aquesta mena la història dels Oscars n’està plena. Sense anar més lluny, Al Pacino va aconseguir el seu primer Oscar per una pel·liculeta oblidable com era “Scent o a Woman” (Essència de dona, 1992). Paul Newman va rebre abans l’Oscar honorífic que el que li va atorgar l’acadèmia com a millor actor un any després per “The Color of Money”, (El color del dinero, 1986). El cas més flagrant deu ser el de Henry Fonda que va rebre el premi de forma pòstuma el 1982 després d’una carrera enorme i irrepetible amb la menor i telefílmica “On golden pond” (En el estanque dorado, 1982)

Per tant, l’acadèmia mostra, de tant en tant, la necessitat de treure’s de sobre el complex de culpa i acaba premiant coses que no toquen. Tornem aquí al principi. “True Grit” o “Valor de ley” de 1969 és un western petit, irregular i a les acaballes del gènere, que té com a actiu principal el fet de la presència de John Wayne i que això li comportés un oscar. Poca cosa més.

Arribats a aquest punt, els més que apreciables germans Cohen han decidit fer un “remake” de “True Grit” el 2010. Per dur a terme el projecte s’han envoltat del gran Jeff Bridges, de Matt Damon, de Josh Brolin, de Barry Pepper i de la sorpresiva Hailee Steinfeld. El guió, basat en la novel·la de Charles Portis, és de Joel i Ethan Cohen, i la producció executiva és d’Steve Spielberg per acabar d’adobar la cosa. I la cosa no ha anat gens malament, si més no en taquilla. Als Estats Units és la pel·lícula dels Cohen que més diners ha recaptat, la qual cosa indica que el públic encara vol un bon western a sala gran, i la crítica, per la seva banda ha estat força positiva.

Haig de dir que “True Grit està plena de bons moments – la discussió entre la protagonista i un comerciant avar, l’execució pública de tres delinqüents, la cavalcada parsimoniosa de Bridges i Steinfeld on troben un penjat, un indi i un doctor disfressat d’os, els diàlegs gairebé sheakesperians entre Damon, Brigdes i Steinfeld, l’explosió de violència a la cabana al bell mig del territori indi, la cavalcada de Bridges amb les brides del cavall entre dents i una pistola a cada ma, o una de les escenes finals – que no desvetllaré - rodada de nit amb una elegància inusual, on èpica i poesia demostren encara la vigència del western.

No és però “True Grit”, versió germans Cohen, una obra mestra. Li falta poc però. És una molt bona pel·lícula. Lenta, discursiva, i amb poca acció. En el tractament de personatges i de la violència, gairebé telegràfica però extremadament contundent, està molt més a prop de la també magnífica “Apaloosa” (2008) d’Ed Harris, amb la que comparteix el punt comú d’una dona com a element protagonista clau. I si voleu que us sigui franc, és tan difícil trobar una pel·lícula ben feta que, només per això, ja paga la pena anar a veure “True Grit” en pantalla gran i apreciar tot l’esforç, amor i dedicació que els Cohen han emprat per fer el seu primer western (bé potser “No country for Old Man” (No es país para viejos, 2007) caldria considerar-lo com el primer).

Si abans d’ “Unforgiven” (Sin Perdón, 1992) Eastwood ens va oferir “Pale rider” (El jinete pálido, 1985) – que era un “remake” apòcrif de “Shane” (Raices profundas, 1953) de George Stevens – potser els Cohen han un escalfament notable per a oferir-nos d’aquí un temps un western més propi i original. Qualitats no els hi falten. Però això el temps ho dirà. Encara que, confesso, friso per a que els dos germans segueixin creant un univers i una filmografia tan personal i recomanable. I si de tant en tant tornen al western, amb la seva modenitat i el seu respecte pel classicisme tots ho agrairem. Jo el primer.

Un apunt final, com sempre. Cap còpia en català. Cap. Ni una. Ni en versió original amb subtítols amb l'idioma del meu país. Està molt clar que el castellà és un idioma en perill a casa nostra. M'agradaria tenir l'oportunitat de triar com vull veure les pel·lícules. Però no puc. I la Llei del Cinema? Ho diré en castellà: "Entre todos la mataron, y ella sola se murió". RIP (això és en llatí)

4 comentaris:

envect ha dit...

Tens un blog genial que dónen ganes d'escriure en poc que fullegis :)

El remake està bé tenint en compte que se li ha permés cambiar la tendressa de l'original i que el final suposo que és el de la novel·la, de llarg el millor de la pel·lícula.

En general estic a favor dels remakes (com el de la ben citada Shane) però trobo que en aquesta s'han profanat masses coses, d'entrada en Bridges ho fa perfecte però no es Wayne, la nena està per sota de l'altra i alguns personatges com el xinès o la mascota impulsaven una atmòsfera que aquí desapareix, quedant més buida i plana.

Dels Coen m'agrada tot excepte NCFOM i aquesta, on veig un plagi literal en més de la meitat dels diàlegs i poc esforç a l'hora de construïr el ritme.

I com que això no te límit de 140 caràcters em pendré el gust de nombrar els meus Westerns preferits: l'home que va matar Liberty Valance i Unforgiven.

Sens dubte que a casa nostra el cinema hauria d'estar en versió original subtitulada al català!

Carles Garcia Guinda ha dit...

Uf! Anem a parts. Tenim força coincidències amb la teva compte de http://www.filmaffinity.com/es/userratings.php?user_id=166677&orderby=2 Crec que estàs força encertat i que ets valent a l'hora de dir el que t'agrada i el que no, tot escapant als clixès que sovint imposa la crítica autodenominada especialitzada.

Sobre els westerns favorits podria fer-ne una llista d'un centenar, però el "True Grit" de Hathaway em costaria incloure'l. La trobo fluixeta i crec que l'únic mèrit és el de que Wayne obtingués un òscar que, insisteixo, se'l mereixia per moltes altres pel·lícules. Sobre "Unforgiven" i "The men who shot Liberty Valance" no podem estar més d'acord. Inclouria "The Searchers" perquè és la perfecció feta cinema.

La versió dels Cohen de True Grit, cada vegada que passen els dies m'agrada més i més. Crec que han estat molt intel·ligents i molt respectuosos amb el classicisme que requereix el gènere. Podien haver optat per una via més Sergio Leone, per entendren's, també vàlida i reivindicalble, però crec que han estat fidels al seu millor cinema que hem pogut veure amb "Fargo" o amb "Muerte entre las flores".

Sobre el català i el cinema és un escàndol i una vergonya el que està passant!!!

Ah! I el teu bloc http://castedhere.blogspot.com/ l'he trobat fascinant i hipnòtic. Felicitats. El penso incloure a la llista dels que segueixo sense dubtar-ho!!!

Una abraçada!

Anònim ha dit...

Diguem "Friky" raret o bleda, però em quedo amb "o brother", l'acostament de la línea argumental a l'Odisea d'Ulyses genera unes situacions brutals. ;op

Carles Garcia Guinda ha dit...

Anònim:

Ni freak, ni raret, ni bleda. Ni de lluny!!! "Oh Brother!" és un "pel·liculon" de l'alçada d'un campanar!

Moment confessió: Dels Cohen m'agrada fins i tot "Arizona Baby"!!!