diumenge, 26 de desembre de 2010

Tron Legacy: la confusió entre remake i seqüela, sumada a la inutilitat del 3D


Entro al cinema i em donen les ulleres pel 3D. Estan ratllades i brutes. En demano unes altres. Estan ratllades i brutes. En demano unes altres. Estan menys ratllades i menys brutes. Accepto pop com animal de companyia. Intento netejar-les. Inútil. Les restes de dits oliosos per les crispetes i les taques de pepsicola seca farien les delícies de qualsevol de les franquícies de CSI. Però estic d’un humor excel·lent perquè vaig a veure “Tron Legacy” amb la família i a retre un sentit homenatge a “Tron”, aquella estranya i meravellosa pel·lícula d’Steve Lisberger que el 1982 va esdevenir un dels fracassos comercials de Disney més estrepitosos. “Tron” va ser la primera pel·lícula que apostava pels gràfics dissenyats per ordinador, i ho va fer amb la estètica Atari que, per aquells temps, era la que dominava un mercat que acabava de néixer. Incompresa en un principi, Tron va acabar sent una pel·lícula de culte gràcies al video. Estava cantat que algú a Hollywood, amb la seva mania de construir seqüeles, tornés a capturar aquest projecte per a una més que merescuda continuació.

De Tron Legacy val la pena Jeff Bridges, que és un actor total i que tot sol pot omplir una pel·lícula; la música de Daft Punk, que és excel·lent, i que a sobre tenen una aparició molt divertida; la presència d’Olivia Wilde que, sempre paga la pena, i la de Michael Sheen, perquè es capaç de treure suc d’una taronja fossilitzada. La resta és una fotocòpia absurda de la primera part: la batalla de discs, les curses de motos, el viatge cap a la torre, i el triomf final enmig d’un raig de llum. La manca d’imaginació és absolutament esfereïdora. D’acord, hi ha algunes referències cinematogràfiques a Star Wars, fins i tot a Blade Runner, però això no serveix per a omplir res. Be vaja, ara no estic molt segur de si vaig veure una seqüela, o be era un remake.

El director de la festa és el debutant i disciplinat Joseph Kosinski – perquè si fos un director de veritat s’hauria negat a signar aquest producte – que ja ha estat premiat degudament per Disney i per Jerry Bruckheimer - per destrossar – molt em temo – una revisió de la pel·lícula “The Black Hole”, que el 1979 va protagonitzar Maximiliam Shell també amb producció de Disney i resultats més que discutibles.

Ah! I trigaré molt a tornar a veure una pel·lícula en 3D.