He estat pensant molt en quina seria la darrera pel·lícula que serviria per tancar el cicle que hem dedicat al bloc al cinema de Nadal. Si soc sincer haig de dir que la candidata era “Nightmare before Christmas” de Henry Selick perquè m’atreia el fet que tothom pensi que està dirigida per Tim Burton. D’acord que la va escriure i produir, però no la va dirigir, malgrat tota la publicitat sobre la pel·lícula estigui centrada en promocionar el nom de Burton per sobre de qualsevol altra. Era com un malson dins un malson i a sobre em segueix semblant un pel·lícula molt gamberra i irreverent. Però em tira enrera el seu final feliç massa ensucrat. O sigui que no. I enmig d’aquesta línia de pensament de la que no en sabia sortir, vaig decidir escriure sobre “Tron Legacy” per fer un petit parèntesi. Al post de “Tron Legacy”, l’amic Àlex Silvestre, em preguntava al Facebook si li podia dir alguna cosa de “Balada triste de trompeta” de l’Alex de la Iglesia (Un Àlex preguntant per un Alex... què endogàmic no?) i jo li responia que encara no l’he vist, però alhora se’m va encendre la bombeta i vaig recordar la pel·lícula més iconoclasta, àcrata, gamberra i divertida que segurament s’ha fet mai al voltant del Nadal: “El día de la Bestia”.
Àlex de la Iglesia havia debutat amb “Mirindas asesinas”, un curt que va cridar l’atenció de Pedro Almodovar que li va oferir produir el seu primer llargmetratge, “Acción Mutante”, on Alex de la Iglesia començava a oferir un perfil propi molt marcat. "Acción mutante” era una pel·lícula de ciència ficció, amb estètica ciberpunk, que s’obria amb una matança brutal i un segrest durant un casament mentre sonava “Aires de fiesta” de Karina, i acaba derivant en un spaghetti western, que ret homenatge a Sergio Leone, i amb un grup de bascs que transporten “palitos de merluza” en una nau espacial de càrrega, però que en realitat son terroristes, com els protagonistes de la funció. Es a dir, una estranya barreja que, com no podia ser d’una altra manera, no acabava de funcionar per un excés d’ambició creativa, malgrat tenir moments absolutament brillants i diàlegs dels que fan història.
A la seva següent pel·lícula, “El dia de la Bestia”, Alex de la Iglesia crea un gènere inexistent, que podríem denominar “comèdia satànica” i en treu tot el profit possible. Un capellà basc descobreix que l’anticrist està a punt de néixer el dia de Nadal a Madrid i per evitar-ho s’ajuda d’un amant del death metal i d’un presentador televisiu d’èxit dedicat a la parapsicologia per evitar la profecia. El capellà, un Àlex Angulo genial, inicia un viatge per un Madrid mil·lenarista – la pel·lícula és del 1995 – on el mal i l’extrema dreta campen lliurement. “El dia de la Bestia” (què no és altra que la diada de Nadal”) és una metàfora gruixuda però encertada d’una Espanya malvada, encarnada en un Madrid decadent, que acaba salvant un capella basc i jesuïta. I tot i les situacions esbojarrades, poc creïbles, i estrambòtiques, la pel·lícula funciona com un mecanisme de rellotgeria suïssa. És segurament l’obra més rodona d’Alex de la Iglesia i la visió més apocalíptica que el cinema ha donat mai de la diada de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada