El 1946, quan es va estrenar “It’s a wonderful life” (“Què bonic que és viure”) el panorama mundial no estava per a pel·lícules massa complicades. S’acabava de sortir de la Segona Guerra Mundial i el que segurament venia de gust als espectadors d’aquella època eren pel·lícules amables i, fins i tot, carregades d’esperança i de moral a proba de bombes. El director d’origen italià Frank Capra era ja una peça clarament consolidada a Hollywood. El 1931 ja va demostrar la seva vàlua amb “It happened one night” (“Va succeir una nit”) on a més d’oferir una capacitat de narrar absolutament personal – ara en diríem d’autor, llavors aquest terme era impensable - també havia sabut treure suc de dues estrelles tan consagrades com Clark Gable i Claudette Colbert. Ara hauria de mirar els arxius (però em fa mandra) però jo diria que és una de les poques – per no dir l’única – comèdia premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula. Si a això afegim que també el director, el guionista i ambdós actors es van dur l’estatueta daurada a casa, podem dir que estem tractant amb una veritable excepció històrica. El mateix li va passar moltíssims anys després a “El silenci dels anyells”, però siguem francs, no era una comèdia
Així doncs, Frank Capra, que estava prou fart del sistema gairebé esclavista dels grans estudis, va decidir fundar el seu propi, Liberty Films, i la seva primera producció va ser “It’s a wonderful life”. Com a director de prestigi es va envoltar d’un càsting espectacular amb James Stewart, Donna Reed i Lionel Barrymore, a més d’un reguitzell de secundaris de luxe encapçalats per Thomas Mitchell, Gloria Graham i Ward Bond. I des de llavors es va convertir en un clàssic del Nadal.... Doncs no. La pel·lícula va tenir una bona acollida, va estar present a la nit dels Oscars sense obtenir-ne cap i poca cosa més.
La revifada posterior de “It’s a wonderful life” com a clàssic indiscutible del cinema nadalenc ve donada per un error administratiu sobre el seu copyright. L’aventura de Liberty Films va durar poc i va ser comprada per la Paramount. Posteriorment la Paramount va vendre els drets de la pel·lícula i d’altres materials a U.M&M TV Corp. que poc després va passar a mans de la National Telefilm Associates. La NTA sabia que els drets d’autor duraven per llei 28 anys i que s’havien de renovar – fent un petit tràmit administratiu - per 28 anys més. Però se’n va oblidar. D’aquesta manera, “It’s a wonderful life” va passar a ser de domini públic el 1974. És a dir, passar-la per televisió era pràcticament gratuït per a qualsevol cadena que li vingués de gust programar-la. Així que, any rere any, les aventures del bo, boníssim, protagonista George Bailey van ser emeses per totes les televisions del món i, com que la trama esclata al bell mig de la nit de Nadal, qualsevol moment de la darrera quinzena de desembre era bona per tornar a projectar la pel·lícula de Capra. A hores d’ara Paramount, després d’una llarga batalla legal, torna a tenir els drets de “It’s a wonderful life”.
Ens trobem davant de la pel·lícula més emesa per la televisió mundial amb tota probabilitat. Potser per això és difícil trobar a cap persona que no l’hagi vist, que no s’hagi emocionat i que no li hagi vingut de gust clavar-li un calbot a en George Bailey perquè de tan bo, feia mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada