divendres, 26 d’agost de 2011

Brad Pitt, Jonah Hill i Aaron Sorkin ens parlen de beisbol a "Moneyball"


Les pel·lícules sobre el beisbol són gairebé una mena de subgènere cinematogràfic que només s’utilitza a la cultura americana. Hi ha precedents prou magnífics com “The Natural” (El mejor, 1984), “The Pride of the Yankees” (El orgullo de los Yankees, 1942), “Field of Dreams”, (Campo de sueños, 1989), “Bull Durham” (Los Búfalos de Durham, 1988), “For Love The Game” (Entre el amor y el juego, 1999), “Fever Pitch” (Amor en juego, 2005), “Cobb” (1994), “61” (2001), i segur que en podríem trobar moltes més. El cas és que el beisbol és segurament un dels esports més aliens a la nostra cultura esportiva. La seva mitologia, estadístiques, ritme, puntuació, o vocabulari l’hem après, probablement, al mateix ritme que vèiem aquestes pel·lícules i entràvem en el seu joc.

La propera pel·lícula sobre beisbol té alguns elements d’atracció prou importants. El primer és que “Moneyball” està basada en un llibre d’èxit de Michael Lewis publicat el 2003 i que explica com l’entrenador dels Oakland Athletics Baseball construeix un equip guanyador sense diners i amb l’ajut d’un programador informàtic.

El segon és que el guió està escrit per dos autèntics genis d’aquest art mai prou ben valorat: Aaron Sorkin i Steven Zaillian. Sorkin el recordarem per haver estat el creador de sèries de televisió absolutament meravelloses com “Sports Night” i sobretot per la indispensable “The West Wing” i més recentment el film de David Fincher “The Social Network”. Zaillian per haver escrit peces com “Shindler’s List”, “Mission: Impossible”, “American Ganster”, “Gangs of New York” o “Hannibal”.

El tercer pol d’atracció es, sens dubte la curiosa parella protagonista. Brad Pitt i Jonah Hill. Pitt és una estrella que ha captat l’atenció de directors com Tarantino, Gilliam, Soderbergh o Malick; mentre que Jonah és una ex-promesa de cinema adolescent que ha passat a ser un referent a la comèdia moderna i gamberra de, per exemple, la factoria Apatow. Dos estils i dos orígens absolutament diferents que pot ser interessant veure en mans dels guions hiperdialogats de Sorkin.

El quart, i últim, és veure com Bennet Miller, director de “Moneyball”, creix o no després que ens enlluernés, ara fa uns quants anys, amb el seu debut amb “Capote” (2005) que també va suposar un dels grans treballs – quan no ho son? – de Philip Seymour Hoffman que, tot sigui dit, també te un paper a la pel·lícula.

Als Estats Units “Moneyball” s’estrena al setembre i entre nosaltres arribarà el desembre. I possiblement tingui el títol de “Rompiendo las reglas”.

Ah! I sí. Les pel·lícules basades en fets reals em fan sempre una mica d’angúnia i els hi tinc una certa animadversió. Però de vegades hi ha excepcions. En serà “Moneyball” una?